Ha passat molt temps des del meu darrer post, i és que de vegades cal aturar-se a pensar…en aquest temps en el qual he estat pensat han passat moltes coses, la més impactant avançava ara fa un mes a 6 km/h en direcció a la zona on vivim més de 50.000 persones arrasant cultius, boscos, fins i tot vides humanes. El balanç oficial del doble incendi de l’Empordà és de quatre vides humanes, 500 ovelles, una mica més de 13.000 hectàrees cremades i un nombre indeterminat de béns materials carbonitzats, cases, negocis, granges…
Al principi de l’incendi encara fèiem fotos. Aquí encara no sabíem el que se’ns venia damunt. L’última foto és l’avió francès que hauríem de tenir en aquest país… ell solament és capaç d’apagar mitja muntanya en una descàrrega de pols retardant.
En el mes que ha passat he escrit aquest post diverses vegades mentalment; al principi des de l’adrenalina i l’estat de xoc, hores després aclaparada per la reacció dels meus veïns i la meva mateixa, després buscant el contacte humà, oferint i recollint solidaritat, uns dies més tard des de la incomoditat, la ràbia, potser també el ressentiment…en aquest moment em vaig adonar que havia de deixar passar una mica més de temps.
Crec que avui escric des de la meva percepció però també des de la serenitat del dia a dia i la tornada a la normalitat que en aquest mateix moment em porta la dringadissa dels esquells que porten les ovelles i la veu del pastor que els parla en berber. Aquesta és precisament una de les claus; si el petit nucli urbà on visc no va ser pastura de les flames el passat 22 de juliol va ser gràcies al treball del pastor que encara ens queda i als escassos pagesos que conreen el nostre entorn immediat. Us asseguro que el millor tallafocs és una vinya neta i ben portada. En aquest petit nucli no van actuar els bombers, van ser els veïns els qui a cop de pala i mànega vam anar apagant les espurnes que prenien i les fumaroles que es reactivaven. No se’ns va permetre apropar-nos al capdavant de l’incendi, de fet els habitants d’aquest poble vam estar baix ordre de confinament durant 3 dies, ordre que, amb bon criteri, ningú va obeir perquè, com vam constatar, la tasca de vigilància i de control va evitar sens dubte que s’acabés de cremar el que s’havia salvat. Això va passar aquí i al llarg dels 17 pobles afectats, però de l’actuació dels veïns s’ha parlat poc, s’ha parlat de mitjans aeris, d’efectius, de retallades, que els incendis s’apaguen a l’hivern… tot cert, però la lliçó més important que jo he après és que els que vivim en un entorn natural de debò som part del seu paisatge, tenim una responsabilitat amb ell, és molt obvi, quelcom que ja sabia, el que no havia calculat bé és com de rotund és això, com d’essencial, com de profund que es pot arribar a sentir aquest vincle quan veus cremar l’escenari de la teva vida. Des d’aquell dia ha deixat d’importar-me la prima de risc, seriosament, què nassos és això? de debò ens afecta?.
Des d’aquell dia també sento un profund respecte, admiració sincera, per cada terrassa de pedra seca de l’Empordà, cada vinya, cada olivar, cada canal. Sempre ho havia considerat, però ara comprenc tota la dimensió del que dic. Per descomptat la meva admiració para en arribar als cartells de cultius transgènics que proliferen en la plana, molt poc compromís amb el paisatge heretat i amb l’herència futura demostra qui planta Monsanto.
Aquells llocs on l’assentament humà venia de segles enrere, com en el cas de Santa Llúcia de la Jonquera, no s’han cremat miraculosament, el foc els ha esquivat. Això no pot ser casualitat; el coneixement ancestral i la lectura que algú que habita un paisatge fa sobre ell no pot ser ignorat per l’arrogància de la tecnologia o de coneixements sistematitzats que, moltes vegades, es modelen segons interessos llunyans; en tot cas s’han de complementar, tant en la gestió del territori com en els casos de catàstrofes com a incendis… és molt amarg tenir gairebé la certesa que es podia haver salvat un dels entorns més emblemàtics d’Agullana, el Prat d’Egna, d’haver deixat actuar o almenys consultar als habitants de la zona que sabien d’on treure l’aigua i de quina manera distribuir-la.
La següent lliçó que he après és com actuar davant un gran incendi, us ho explico per si us veieu en un, esperem que no. Pel que vaig veure i vaig experimentar, el foc quan no hi ha vent es comporta com un líquid, es pot conduir com un líquid i gairebé contenir com un líquid, però amb vent és com una guerra de míssils, el perill ve per l’aire. Vam veure que un gran incendi de massa forestal només es para des de l’aire però que un grapat de persones amb uns pocs mitjans poden evitar que les flames arribin a zones habitades i que les autoritats actuen segons el criteri que després els ha de jutjar, o sigui l’estadística i la premsa… Així doncs el que t’interessa a tu no té perquè ser el que li interessi al control d’emergències. Són moments molt transcendentals en els quals un ha d’escollir entre obeir o assumir tota la responsabilitat sobre un mateix.
Bé, ara arribem a la incomoditat i la ràbia. La incomoditat amb el solidarisme, la solidaritat marquetiniana, la lluita de poders per abanderar el buenisme mentre encara ens il·luminaven flames de deu metres. És una incomoditat barrejada amb gratitud, fins i tot amb sentiment de culpa perquè tal vegada jo he pecat del mateix en altres ocasions. Com dic, encara estava l’incendi descontrolat quan ja hi havia iniciatives corrent per les xarxes socials, que segur van néixer de la bona intenció, però… ja s’organitzaven col·lectes per reforestar sense tenir en compte que aquests boscos són de suro i ells mateixos es regeneren, ja gent que no tenia res a veure amb la zona donava entrevistes per les mil actuacions que es proposaven, els calius encara fumejaven i ja es van organitzar autocars carregats de voluntariosos que venien a solidaritzar-se dient-nos què havíem de fer sota la seva iniciativa per recuperar l’Empordà… continueu vosaltres el raonament intentant posant-vos en el nostre lloc… per exemple, una veïna em deia que veure a tants càmeres buscant l’enquadrament més negre que poguessin per emetre les seves cròniques li estava resultant com si vinguessin a gravar l’enterrament del seu pare.
M’adono ara el poc respectuosa i el molt pedant que pot ser l’ajuda que no s’ofereix sinó que s’anuncia unilateralment. Com acabaran la majoria d’aquestes iniciatives? espero que millor del que pinta des del terreny, de moment estan servint perquè alguns demostrin els seus reflexos a les xarxes socials i per ofegar mediàticament les iniciatives que neixen de l’àmbit local. En definitiva, un amic t’ofereix la seva ajuda a tu i et pregunta què necessites, ho recordaré la propera vegada que decideixi col·laborar amb alguna campanya solidària sigui on sigui.
La ràbia; mentre es comptava el perímetre de l’extensió de l’incendi, les poques, poquetes cases de turisme rural de la zona rebien cancel·lacions i la propietària del modest i alhora exclusiu càmping de Capmany assumia la idea de la ruïna total, el lobby hoteler de la costa aconseguia del Conseller del ram turístic que s’anunciessin ajudes al sector per a campanyes que desvinculessin la idea de la catàstrofe amb la costa…continueu també vosaltres amb el raonament… puc donar fe del molt poc que s’interessen les institucions per promoure el turisme sostenible, d’interior, cultural, malgrat el molt que es fotografien en inauguracions de centres d’interpretació, molt sovint absurds, perfilats des de despatxos a 200 km, que no compleixen cap de les funcions socials amb les quals es justifiquen davant els subvencionadors, descomptant honorables excepcions. Això és tot el que arriben a comprendre del potencial de desenvolupament del turisme sostenible i de la importància clau de l’economia de petita escala però generalitzada per tot el territori. Davant una desgràcia aflora aquest cinisme…on està la preocupació per l’activitat turística de la zona afectada? Per un municipi de 800 habitants, habitants que fan i custodien un paisatge tan dit estimat, que les seves 4 cases de turisme rural, que els seus 3 restaurants, que la seva empresa de passejades a cavall… tinguin èxit és tan vital o més com que el turisme de la costa creixi un 3% cada any.
Per sort el bosc mediterrani es recupera ràpidament. Una setmana després de l’incendi les canyes ja havien crescut més de mig metre, dues setmanes després l’herba verda clapejava els camps, tres setmanes després ja hi havia algunes sureres rebrotant des del centre de l’arbre, ahir vaig reparar que ja han crescut les esparregueres…i el més verd esperança: els joves més compromesos s’organitzen per recuperar el seu poble.
Caldrà seguir pensant què estem fent amb els nostres paisatges. La meva solidaritat amb tots els habitants de zones afectades pels incendis d’aquest estiu.
Us deixo amb una foto de la primavera que ve.
xanxano.com 
Un comentario en “Cal aturar-se a pensar”